Durant aquesta sessió la psicopedagoga va
proposar als alumnes que responguin a una sèrie de preguntes per així poder
saber el que pensen de la seva situació i la seva problemàtica. Estàvem a la
sala de teràpia amb sis alumnes, d’entre els quals uns d’ells tenen trastorns
de conducta, d’altres TDAH, i un altre amb un TEA.
El qüestionari va ser el següent:
- Motiu de la consulta quan vaig arribar a teràpia.
- Situació d’escola: la relació amb els professors,
companys, si em castigaven o no...
- Situació emocional: com estava sentimentalment amb la
família, els amics...
- Aspectes positius del meu caràcter: quines són les coses bones que tinc.
Aquest punt serveix per fer pujar l’autoestima dels alumnes. La
psicopedagoga treballa molt aquest aspecte, ja que la majoria d’ells tenen
problemes a l’hora de fer-se valorar, per això ella els hi remarca que vol
que s’estimin i que treguin sempre tot allò positiu que tenen, que no tot
és dolent.
- Les meves principals dificultats: per així poder incidir en aquestes i
així trobar possibles solucions.
Aquesta teràpia m’ha semblat molt interessant
perquè he pogut observar com es veu cada un dels alumnes. Cada nen/a té la seva
perspectiva i és de gran importància saber com es veuen per poder ajudar-los a
superar-se cada cop més.
L’objectiu de la psicopedagoga en
aquest cas és observar l’autoconcepte que tenen de si mateixos per així
tenir-ho en compte a l’hora d’elaborar els informes finals. És important tenir
en compte l’autoconcepte, ja que l’èxit o fracàs escolar són conseqüència d’un
conjunt de factors que impliquen a tota la persona de l’alumne. El concepte que
l’alumne té de si mateix condiciona la seva activitat escolar, els seus
esforços, expectatives i els seus nivells de motivació i aspiració. Així, un
autoconcepte positiu serà el millor fonament per a l’èxit acadèmic, encara que
no sigui suficient.
La majoria dels estudis sobre les
relacions entre l’autoconcepte i el rendiment són de tipus correlacional i no
expliquen si l’autoconcepte és causa del rendiment o si, per contra, és el
rendiment el qual determina l’autoconcepte. Així, m’agradaria citar la opinió
de Purkey (1970-1983) el qual reflexa el sentit més comú entre els autors, quan
diu que “la major evidència de la qual disposem ens dius que hi ha una contínua
interacció entre el autoconcepte i el rendiment, s’influeixen mútuament, es un
carrer de doble direcció”.
Bibliografia:
No hay comentarios:
Publicar un comentario