Conclusions psicopedagògiques

Estem arribant a la recta final del Pràcticum I, i la veritat és que vaig començar molt perduda. Tot em venia de nou i no sabia cap a on tirar. Avui dia, estic molt contenta del meu procés, ja que crec que he realitzat grans aprenentatges sobre l’assessorament psicopedagògic. Penso que les pràctiques són molt importants per a la nostra professió, ja que és on poses en marxa tota la teoria, a més d’anar tenint una mica d’experiència, que encara considero que em falta molta.

Personalment, hem considero una persona bastant observadora, per tant he observat bastant a cada infant i cada situació del dia a dia, d’aquesta manera he après moltes coses.    A més si observava qualsevol cosa que no veia coherent o correcte l’hi comentava a la psicopedagoga per a què hem dones la seva opinió i per fer-li saber el que jo estava pensant. Tot i així he de dir que tant la Marga (psicopedagoga) com jo, sempre hem estat d’acord en quasi tots els aspectes.

Durant aquest període he rebut molts consells per part de l’experiència professional. Considero que és una gran psicopedagoga i una gran professional. Transmet tranquil·litat i és respectuosa i constructiva en relació amb el desenvolupament dels nens, a més trobo que s’estima el que fa, molt important per a qualsevol professió.  D’altra banda, m’agrada la metodologia que porta a terme en les seves sessions i en la seva manera de programar. Els nens/es la estimen i es palpa un ambient de serenor i d’alegria, ja que normalment van contents a les teràpies (tenen dies de tot). Hi ha molta interacció entre els nens/es i ella, l’escolten i es mostren atents i interessats sempre que els hi diu i explica alguna cosa.

Penso que per arribar a ser un bon professional hem d’adoptar una sèrie de valors per poder transmetre, com per exemple, estar disposat en tot moment, no manifestar preferències, exigir fins a on els teus alumnes puguin arribar, confiar en el demés i sobretot tenir molta paciència (aspecte imprescindible en aquesta professió). A més, hem d’intentar ajudar (essencial en la nostra tasca: AJUDAR) als nostres alumnes en els moments adequats d’una manera agradable: ajudant-los a millorar la seva autoestima, a acceptar-se, a pensar en els altres, a descobrir el millor de cada un, a donar segons les pròpies possibilitats...

Considero que aquesta professió és vocacional. Per arribar a ser un autèntic psicopedagog/a és imprescindible estimar als teus alumnes i trobar sentit a tot allò que fas. Si és així, seràs realment feliç dedicant el teu temps als demés, ensenyant a aprendre, a solucionar els problemes, i sobretot a ser bones persones. En aquesta professió no s’ha de tenir en compte el rebre si no que es imprescindible el donar sense esperar res a canvi.

D’aquesta manera, durant aquest temps he pogut arribar a vàries conclusions respecte l’assessorament psicopedagògic. Aquestes són les següents:

• Les intervencions psicopedagògiques s’han de centrar en un enfocament col·laboratiu. S’ha de partir de la teoria de la pràctica, ja que s’interpreten els conflictes i desajustos que es produeixen en les interaccions entre les variables del denominat triangle interactiu: alumnes, professor i continguts.
• S’ha de concebre la realitat educativa des d’un punt de vista global, on tots els elements clau del sistema educatiu es consideren interdependents. Per tant, s’han de tenir en compte els processos de macroadaptació i microadapatació, ja que s’influeixen directament. No es pot concebre cap proposta d’intervenció psicopedagògica sense una macroadaptació que impliqui prendre decisions curriculars i organitzatives al centre.
• S’ha d’utilitzar una metodologia en la qual el nen/a aprengui adoptant un rol actiu i interactuant en un context social determinat on s’han de tenir molt en compte els elements bàsics i necessaris per aconseguir un aprenentatge significatiu (Aussubel). D’aquesta manera, tal i com diu Vygotsky (un dels màxims representants del constructivisme social) la interacció social és la base de l’aprenentatge. Per tant, estem davant d’una metodologia molt positiva, la qual fa que els alumnes donin significat i interpretin tot allò que es treballa a teràpia. L’objectiu principal és fer partícip a l’alumne de les seves pròpies accions i les seves conseqüències.
• La psicopedagoga deixa de ser el tècnic que dictamina i prescriu les accions que s’han de dur a terme, i s’ocupa realment de construir un context de col·laboració amb els professors per tal d’ajudar-los i guiar-los en la seva pràctica educativa. D’aquesta manera, la tasca psicopedagògica s’ha de realitzar sobre els diferents agents educatius, els quals estan implicats directament en el problema (alumnes, docents i famílies). Així, es crea complicitat i es van consolidant xarxes de col·laboració, intentant que es produeixi una cultura de treball en equip.
• La tasca també ha de ser preventiva, per tal de potenciar el bon funcionament del centre millorant la seva qualitat i capacitat educativa. L’assessor no és dedica a resoldre problemes de forma immediata i de manera artificiosa en despatxos sinó que s’implica en el si del problema, on generalment és a les aules. Aquest fet requereix que col·labori de manera estreta amb el centre, deixant de banda les intervencions puntuals. Per tant, es dona prioritat a la anticipació dels problemes abans que apareguin o succeeixin. Penso que aquest fet és de gran rellevància, ja que amb això es poden produir una sèrie d’enriquiments com el fet de fer reflexionar als docents sobre la seva pràctica educativa per adonar-se dels errors i dels canvis a realitzar, avaluar als alumnes per observar quin tipus d’ajudes necessiten, facilitar la comunicació entre tots els agents educatius (professors, alumnes, directius, famílies, psicòlegs...)...
• La comunicació i la negociació de l’assessor amb tota la comunitat educativa és indispensable per avançar i agilitzar la intervenció psicopedagògica. L’educació és un treball en conjunt, per això tots els agents educatius han de caminar en la mateixa línia per establir un bon diagnòstic.

Per acabar, m’agradaria dir que he après que cada persona té una situació diferent, per això es necessari aprendre a realitzar una intervenció psicopedagògica contextualitzada sense deixar de banda les línies d’actuació generals per a tothom. Això significa assumir que cada alumne i cada escola té la seva situació particular i com a conseqüència  porta a tenir una dinàmica i un funcionament determinat.

Finalment, a tall de conclusió, volia que quedés plasmada la següent frase de Solé (1998):

“La tasca d’assessorament pot considerar-se com un procés de construcció conjunta que implica el psicopedagog i els professors d’un centre que aborden una tasca conjuntament, procés en el qual cadascú participa des de la seva formació peculiar i al qual aporta els seus coneixements, vivències i punts de vista per a l’assoliment d’objectius compartits. Aquesta implicació no ha d’entendre’s de forma absoluta (existeix o no existeix) ni comportant el mateix per a tots els participants; el context de col·laboració no és quelcom que ve donat, es va negociant i construint per tots els participants. En la mesura que aquest context es configura, pot dir-se que es produeix la construcció de significats compartits entre els participants.”