Acords pel Practicum II

Durant la meva estada en aquest gabinet psicopedagògic, he pogut observar les funcions principals de la meva tutora, la qual com ja sabeu són la de realitzar un diagnòstic i a partir d’aquí dur a terme una sèrie d’intervencions psicopedagògiques per fer que l’alumnat avanci tant acadèmicament com personalment. Finalment, realitza una avaluació per veure si tot allò que s’ha dut a terme ha produït efecte.

Durant la seva intervenció realitza una atenció directa als alumnes, un assessorament a les famílies, als alumnes i a les escoles, un seguiment dels casos juntament amb les escoles i una avaluació dels diferents trastorns d’aprenentatge i de conductes.

D’aquesta manera, després de donar-li moltes voltes al tema i de consultar-ho amb la psicopedagoga, hem arribat a la conclusió que el meu pràcticum II es dirigirà a realitzar un seguiment d’un grup d’alumnes amb TEA. Personalment, és un tema que em crida molt l’atenció i m’interessa. Durant aquests mesos he pogut veure com es comporten, però m’agradaria seguir de ben a prop aquests casos. Per això, m’he decantat per realitzar un estudi a fons d’un grup de teràpia en el qual la majoria pateixen un Trastorn d’Espectrum Autista. Tots són molt diferents, entre sí i com ja sabem n’hi han de diferents graus i tipologies.

Així, intentaré fer un treball d’aprofundiment elevat sobre aquest tema realitzant una fonamentació teòrica, aportant materials i contemplant tot el seu entorn (escola, família, serveis educatius externs...), és a dir, tant els macrosistemes com els microsistemes, si més no obtenint tota la informació rellevant.

Espero fer una bona tasca i sobretot aprendre molt realitzant-la.

Conclusions sobre les teràpies grupals

Durant totes les meves pràctiques he estat observadora de teràpies grupals. Al principi, tal i com vaig plantejar en el meu debat a realitzar, dubtava sobre si era més beneficiós dur a terme sessions individuals o en grup. Gràcies a les aportacions dels meus companys en el debat i a les observacions que he pogut fer durant tot aquest temps en aquest gabinet psicopedagògic, he pogut arribar a la conclusió que realitzar un aprenentatge cooperatiu comporta grans avantatges.

Treballar mitjançant aquesta metodologia fa que hi hagi una major autoreflexió, s’enforteixin els judicis i es produeixi una major comprensió. Discutir vers les diferents opinions del grup, intercanviar experiències i coneixements socials fa que es produeixi un aprenentatge cooperatiu. Per què es porti a terme aquest tipus d’aprenentatge és condició indispensable que es produeixi una interacció i una interdependència entre els diferents membres del grup.

Aquest aprenentatge cooperatiu és un procés actiu, constructiu, el qual es centra en què l’esser humà aprèn al llarg de la seva vida. L’alumne és el protagonista del seu propi aprenentatge i va construint el seu coneixement mitjançant l’acció. D’aquesta manera, s’aprèn adoptant un rol actiu i interactuant en un context social determinat on s’han de tenir molt en compte els elements bàsics i necessaris per aconseguir un aprenentatge significatiu, és a dir, el triangle interactiu  el qual està format per l’alumne, el contingut i el professor.

Així doncs, aquestes teràpies de grup es poden considerar un acte social en el qual l’alumne parla per aprendre. A més, de rebre consells per part de la psicopedagoga, normalment cada un dóna el seu punt de vista i exposa els seus arguments. D’aquesta manera, dur a terme aquest tipus de sessions fa que s’enriqueixin els uns dels altres, ja que tots són diferents, amb experiències i cultures diferents i això serveix per aclarir i il·luminar els aprenentatges. A més, el fet de treballar de manera grupal proporciona que els raonaments siguin de major qualitat. També, augmenta la motivació i l’autoestima. La motivació perquè entre tots es van engrescant i l’autoestima perquè si els companys et recolzen en allò que dius i que penses et sents molt millor, més qualificat i amb ganes de continuar treballant; així millora la salut psicològica.

Bibliografia

• Domènech Argemí, M; Gálvez Mozo,A. (1998). Mòdul 3. Tècniques i estratègies de la dinàmica de grups. Dinàmica de grups. Barcelona. Universitat Oberta de Catalunya.

Conclusions psicopedagògiques

Estem arribant a la recta final del Pràcticum I, i la veritat és que vaig començar molt perduda. Tot em venia de nou i no sabia cap a on tirar. Avui dia, estic molt contenta del meu procés, ja que crec que he realitzat grans aprenentatges sobre l’assessorament psicopedagògic. Penso que les pràctiques són molt importants per a la nostra professió, ja que és on poses en marxa tota la teoria, a més d’anar tenint una mica d’experiència, que encara considero que em falta molta.

Personalment, hem considero una persona bastant observadora, per tant he observat bastant a cada infant i cada situació del dia a dia, d’aquesta manera he après moltes coses.    A més si observava qualsevol cosa que no veia coherent o correcte l’hi comentava a la psicopedagoga per a què hem dones la seva opinió i per fer-li saber el que jo estava pensant. Tot i així he de dir que tant la Marga (psicopedagoga) com jo, sempre hem estat d’acord en quasi tots els aspectes.

Durant aquest període he rebut molts consells per part de l’experiència professional. Considero que és una gran psicopedagoga i una gran professional. Transmet tranquil·litat i és respectuosa i constructiva en relació amb el desenvolupament dels nens, a més trobo que s’estima el que fa, molt important per a qualsevol professió.  D’altra banda, m’agrada la metodologia que porta a terme en les seves sessions i en la seva manera de programar. Els nens/es la estimen i es palpa un ambient de serenor i d’alegria, ja que normalment van contents a les teràpies (tenen dies de tot). Hi ha molta interacció entre els nens/es i ella, l’escolten i es mostren atents i interessats sempre que els hi diu i explica alguna cosa.

Penso que per arribar a ser un bon professional hem d’adoptar una sèrie de valors per poder transmetre, com per exemple, estar disposat en tot moment, no manifestar preferències, exigir fins a on els teus alumnes puguin arribar, confiar en el demés i sobretot tenir molta paciència (aspecte imprescindible en aquesta professió). A més, hem d’intentar ajudar (essencial en la nostra tasca: AJUDAR) als nostres alumnes en els moments adequats d’una manera agradable: ajudant-los a millorar la seva autoestima, a acceptar-se, a pensar en els altres, a descobrir el millor de cada un, a donar segons les pròpies possibilitats...

Considero que aquesta professió és vocacional. Per arribar a ser un autèntic psicopedagog/a és imprescindible estimar als teus alumnes i trobar sentit a tot allò que fas. Si és així, seràs realment feliç dedicant el teu temps als demés, ensenyant a aprendre, a solucionar els problemes, i sobretot a ser bones persones. En aquesta professió no s’ha de tenir en compte el rebre si no que es imprescindible el donar sense esperar res a canvi.

D’aquesta manera, durant aquest temps he pogut arribar a vàries conclusions respecte l’assessorament psicopedagògic. Aquestes són les següents:

• Les intervencions psicopedagògiques s’han de centrar en un enfocament col·laboratiu. S’ha de partir de la teoria de la pràctica, ja que s’interpreten els conflictes i desajustos que es produeixen en les interaccions entre les variables del denominat triangle interactiu: alumnes, professor i continguts.
• S’ha de concebre la realitat educativa des d’un punt de vista global, on tots els elements clau del sistema educatiu es consideren interdependents. Per tant, s’han de tenir en compte els processos de macroadaptació i microadapatació, ja que s’influeixen directament. No es pot concebre cap proposta d’intervenció psicopedagògica sense una macroadaptació que impliqui prendre decisions curriculars i organitzatives al centre.
• S’ha d’utilitzar una metodologia en la qual el nen/a aprengui adoptant un rol actiu i interactuant en un context social determinat on s’han de tenir molt en compte els elements bàsics i necessaris per aconseguir un aprenentatge significatiu (Aussubel). D’aquesta manera, tal i com diu Vygotsky (un dels màxims representants del constructivisme social) la interacció social és la base de l’aprenentatge. Per tant, estem davant d’una metodologia molt positiva, la qual fa que els alumnes donin significat i interpretin tot allò que es treballa a teràpia. L’objectiu principal és fer partícip a l’alumne de les seves pròpies accions i les seves conseqüències.
• La psicopedagoga deixa de ser el tècnic que dictamina i prescriu les accions que s’han de dur a terme, i s’ocupa realment de construir un context de col·laboració amb els professors per tal d’ajudar-los i guiar-los en la seva pràctica educativa. D’aquesta manera, la tasca psicopedagògica s’ha de realitzar sobre els diferents agents educatius, els quals estan implicats directament en el problema (alumnes, docents i famílies). Així, es crea complicitat i es van consolidant xarxes de col·laboració, intentant que es produeixi una cultura de treball en equip.
• La tasca també ha de ser preventiva, per tal de potenciar el bon funcionament del centre millorant la seva qualitat i capacitat educativa. L’assessor no és dedica a resoldre problemes de forma immediata i de manera artificiosa en despatxos sinó que s’implica en el si del problema, on generalment és a les aules. Aquest fet requereix que col·labori de manera estreta amb el centre, deixant de banda les intervencions puntuals. Per tant, es dona prioritat a la anticipació dels problemes abans que apareguin o succeeixin. Penso que aquest fet és de gran rellevància, ja que amb això es poden produir una sèrie d’enriquiments com el fet de fer reflexionar als docents sobre la seva pràctica educativa per adonar-se dels errors i dels canvis a realitzar, avaluar als alumnes per observar quin tipus d’ajudes necessiten, facilitar la comunicació entre tots els agents educatius (professors, alumnes, directius, famílies, psicòlegs...)...
• La comunicació i la negociació de l’assessor amb tota la comunitat educativa és indispensable per avançar i agilitzar la intervenció psicopedagògica. L’educació és un treball en conjunt, per això tots els agents educatius han de caminar en la mateixa línia per establir un bon diagnòstic.

Per acabar, m’agradaria dir que he après que cada persona té una situació diferent, per això es necessari aprendre a realitzar una intervenció psicopedagògica contextualitzada sense deixar de banda les línies d’actuació generals per a tothom. Això significa assumir que cada alumne i cada escola té la seva situació particular i com a conseqüència  porta a tenir una dinàmica i un funcionament determinat.

Finalment, a tall de conclusió, volia que quedés plasmada la següent frase de Solé (1998):

“La tasca d’assessorament pot considerar-se com un procés de construcció conjunta que implica el psicopedagog i els professors d’un centre que aborden una tasca conjuntament, procés en el qual cadascú participa des de la seva formació peculiar i al qual aporta els seus coneixements, vivències i punts de vista per a l’assoliment d’objectius compartits. Aquesta implicació no ha d’entendre’s de forma absoluta (existeix o no existeix) ni comportant el mateix per a tots els participants; el context de col·laboració no és quelcom que ve donat, es va negociant i construint per tots els participants. En la mesura que aquest context es configura, pot dir-se que es produeix la construcció de significats compartits entre els participants.”

Observació 8 – La mala suerte de Pescafrito

Estem a la sala de teràpia, en una taula rodona, on tots ens podem veure. El grup està compost de sis alumnes, els quals comprenen l’edat d’entre 13 a 15 anys. La psicopedagoga té l’objectiu de treballar amb els alumnes que el fet que vagin amb ella a fer teràpia no és tenir mala sort, més bé al contrari, els vol fer reflexionar sobre l’afortunats que són. Per això, utilitza un text el qual té aquesta moralitat.

Aquest text es diu: “La mala suerte de pescafrito”. Primer de tot ho vam llegir tots en veu alta, d’aquesta manera també vam poder observar la velocitat lectora i la seva comprensió, ja que després d’això la psicopedagoga va preguntar que és el que havien entès de la història. Un d’ells ens ho va explicar molt bé: 

“La història tracta d’un peix el qual tenia molt mala sort. Aquest estava en una botiga d’animals i cada cop que l’encarregat de netejar les peixeres treia els peixos, a Pescafrito sempre li tocava en peixeres on els demés peixos eren més dolents i se’l volien menjar, per això aquest sempre havia d’escapar mentre que els seus familiars estaven ben tranquils als altres aquaris. Per fi, va arribar un dia en què el van posar amb els seus cosins i germans, però el cuidador per equivocació va posar en la mateixa peixera un peix gros el qual es va voler menjar a tota la família. Pescafrito va ser l’únic supervivent, va ser l’únic que va aconseguir escapar”. 

A continuació els va fer reflexionar sobre la moralitat del conte la qual seria que en Pesafrito està acostumat a sortir-se’n tot sol dels problemes, però els seus cosins i germans no. Aquests estaven acostumats a viure molt bé i quan realment van tenir un problema ben gros no van saber com sortir-se’n. En canvi, Pescafrito estava tan acostumat que quan li va arribar un altre problema va saber enfrontar-ho de la millor manera possible. A partir d’aquí la Marga, va dir que passessin la història al nostre món. Aleshores els hi va fer reflexionar sobre el fet que n’hi han molts els nens/es de la nostra classe que no tenen perquè anar a parlar amb ella perquè els hi va tot molt bé, però aquests no aprenen a parlar dels seus problemes ni a posar-se en el lloc de les persones que pateixen aquests problemes. Són nens/es acostumats a viure molt bé perquè tot a la vida els hi surt fantàstic. Nosaltres, en canvi, em tingut problemes al llarg de la nostra vida i això ha fet que tinguem un ventall més ampli d’estratègies a l’hora de solucionar qualsevol problema. Si des de ben petits tens dificultats, després tindràs més recursos per solucionar els problemes.

Un cop ella ja ha explicat tot això els hi fa dues qüestions i vam estar una estona comentant-les.

• Creieu que teniu millor manera de solucionar els problemes que els demés? Per què?
• Penseu que teniu mala o bona sort?

Al final entre tots vam arribar a la següent conclusió: “De vegades les persones que sembla que tinguin tant mala sort, tenen més sort que els demés”.

Durant tota la sessió el clima ha estat positiu. Ha hagut un respecte de tots els companys per les idees proposades encara que no es pensi el mateix , així els individus s’han associat i s’ha produït una cooperació. S’han ajudat els uns als altres a complir amb les tasques proposades, compartint idees i donant la seva opinió. Tot això comporta que s’incrementin les expectatives de cada persona i fa disminuir l’ansietat del subjecte quan s’enfronta a la feina a realitzar, al veure que no està sol i que altres persones ratifiquen els seus pensaments. És a dir, defensen allò que tu vas exposant, així et sents més important i vas guanyant confiança en tu mateix.

Personalment, he estat molt còmode. He estat molt atenta al que deia la psicopedagoga, ja que m’interessava veure com enfocava el tema i he observat l’opinió que tenia cada alumnes de la seva situació. A més, he intervingut en moments puntuals.

Bibliografia:

• Ibáñez Gracia,T. (1998). Mòdul 2. La dinàmica dels grups en l’educació. Dinàmica de grups. Barcelona. Universitat Oberta de Catalunya.
• Ibáñez Gracia,T. (1998). Mòdul 1. Els grups humans i les seves dinàmiques internes. Dinàmica de grups. Barcelona. Universitat Oberta de Catalunya.