Estem a l’aula de sempre, amb un grup d’alumnes els quals pateixen un
TDAH. Treballem l’autoconcepte i l’autoestima, dos conceptes claus que
influeixen en la nostra vida quotidiana. La diferencia principal que existeix entre
aquests conceptes és que l’autoconcepte és una percepció que tenim de nosaltres mateixos, mentre que l’autoestima
és una valoració. L’autoconcepte és
una part important de l’autoestima. Per tant, la suma de tots dos ens porta al concepte que tenim de nosaltres mateixos.
Si ens centrem en l’autoconcepte podem dir que aquest és el propi
sentit de la identitat, les representacions mentals de nosaltres mateixos. És a
dir, és el conjunt d’elements que una persona utilitza per descriure’s a si
mateixa. Són les construccions resultants de diversos processos integrants de
l’autoconeixement: de l’autoobservació, l’autopercepció, l’automemòria,
l’autoatenció… L’autoconcepte el podem
dividir en social, acadèmic, familiar, corporal i/o global. Un cop hem format
un autoconcepte coherent de nosaltres mateixos, construïm la nostra autoestima.
Aquesta, en canvi, està formada per la relació entre la percepció o
l’autoconcepte i el teu “si mateix” ideal. El que aquesta diferencia sigui
major o menor indicarà el grau d’autoestima.
L’autoestima és el sentiment valoratiu de la nostra manera de ser, de
qui som nosaltres, del conjunt de característiques personals, mentals i
espirituals que configuren la nostra personalitat. És la valoració que
realitzem de nosaltres mateixos, basada en tots els pensaments, sentiments,
sensacions i experiències que hem anat agafant al llarg de la nostra vida.
Depèn de nosaltres mateixos el nivell d’autoestima que tinguem. Per tant, l’autoestima és un sentiment valoratiu del nostre conjunt de
característiques corporals, mentals i espirituals que formen la personalitat.
D’aquesta manera, el fet de tenir un “bon” o “mal” concepte de si
mateix influeix en el desenvolupament de la personalitat ja que, si és té una
autoestima baixa l’estat de la persona serà el d’una persona que se sent
incapaç, insegura, que no confia en ell, en les seves possibilitats i
capacitats. Normalment tenen dificultats per relacionar-se, alguns fins i tot
s’aïllen per por a ser rebutjats.
D’altra banda si tenen una autoestima alta, desenvoluparan la seva
personalitat de manera positiva: es valoren, creuen en les possibilitats i per
tant, sempre tenen ganes de superar-se. Son persones amb ganes de participar,
sense por a equivocar-se, alegres i sociables.
Així la psicopedagoga explica que tot això és de gran importància perquè
si jo crec que sóc una persona intel·ligent, capaç de fer les coses, lluitadora…
quan tingui qualsevol problema ho podré solucionar. Si estic bé amb mi mateix i sóc feliç, transmeto pau i “bon rotllo” als demés. Però si en canvi, tinc un
autoconcepte baix i estic trist perquè
no m’agrado difícilment podré agradar als demés, si no m’estimo estaré
contínuament enfadat i les persones que estan sempre enfadades cansen. És a
dir, es parla de l’efecte pigmalió.
D’aquesta manera, se’ls hi fa reflexionar sobre com et pots agradar a tu
mateix? Així entre tots parlem que no ens hem de comparar amb ningú, que
cadascú som com som, cadascú amb les seves coses positives i negatives… Així, parlem dels nostres punts forts i dèbils, i sobre si estem
orgullosos de com som com a persones.
Penso que ha estat una sessió molt profitosa, ja que aquests dos
aspectes són de gran rellevància a l’hora de formar la nostra personalitat. A
més, la psicopedagoga tracta el tema amb molta cura i els hi fa
pensar molt, aspecte indispensable perquè recapacitin.
Bibliografia:
