domingo, 30 de noviembre de 2014

Què és l'autisme?

Crec que per poder entendre de manera adequada el meu projecte, és essencial definir i assabentar-nos que és l'autisme.
L’autisme és un grup de trastorns del desenvolupament neurològic que es manifesta obstaculitzant l’aprenentatge d’habilitats de comunicació i de relacions socials. Paral·lelament, el desenvolupament també es veu interferit per la presència d’interessos restringits inusualment forts, comportament repetitiu i dificultats per afrontar canvis inesperats. El terme espectre es refereix a una àmplia gamma de símptomes, habilitats i nivells de discapacitat que poden presentar les persones que el pateixen.

Les causes del Trastorn de l’Espectre Autista (TEA) són de base genètica, però possiblement associades a factors ambientals que interactuen amb aquestes. Els canvis del patró de desenvolupament del cervell són evidents als dos anys, però possiblement ja es reflecteixin en edats més primerenques.

Els efectes del trastorn no són immutables, poden canviar amb una intervenció educativa adequada, però les dificultats nuclears són presents al llarg de tota la vida de la persona amb TEA.


Tipus d'autisme

Porto dies implicada en el meu projecte, la veritat és que estic aprenent moltes coses. Però abans de comentar les sessions realitzades i l’evolució dels dos alumnes que segueixo, m’agradaria deixar constància del tipus de TEA que pateixen aquests dos alumnes.
Segons la classificació diagnóstica del DSM-IV-TR s’identifiquen cinc tipus de trastorns en els TGD (trastorns caracteritzats per alteracions qualitatives de les interaccions socials reciproques i modalitats de comunicació, així com uns interessos i activitats restringits, estereotipats i repetitius) entre els quals l’autisme s’inclou d’intre d’aquests. Així podem parlar de tres tipus d’autisme:

1. Trastorn autista, autisme infantil o Síndrome de Kanner (també anomenat  autisme “clàssic” )
. Aquest és el trastorn en el que la gent pensa més freqüentment a l’escoltar la paraula “autisme”. Les persones amb trastorn autista, per general tenen un retràs significatiu en el desenvolupament del llenguatge, problemes de socialització i comunicació, i conductes i interessos inusuals. Moltes de les persones amb trastorn autista també poden tenir discapacitat intel·lectual.
2. Trastorn d’Asperger o Síndrome d’Asperger: Es caracteritzen per tenir incapacitat per establir relacions socials adequades a la seva edat, juntament amb una rigidesa mental i comportamental. Es diferencia del trastorn autista perquè presenta un desenvolupament lingüístic aparentment normal sense existència de discapacitat intel·lectual.
3. Trastorn generalitzat o del desenvolupament no especificat (també anomenat autisme atípic): Agrupa  tots els casos que no coincideixen clarament amb els quadres anteriors o bé es presenten de manera incompleta o inapropiada els símptomes d’autisme en quant a l’edat d’inici o existència de simptomatologia subliminal. Les persones amb aquest trastorn tenen menys símptomes i aquests són menys lleus que en el trastorn autista. Els símptomes poden causar només problemes de socialització i comunicació.

D’aquesta manera, per centrar-nos una mica en el meu projecte, en G pateix un trastorn d’autisme clàssic i en R un trastorn de d’Asperger. 


Bibliografia:

PRC 2 - Observació 3: Treballem la nostra personalitat

Estem a l’aula de sempre, amb un grup d’alumnes els quals pateixen un TDAH. Treballem l’autoconcepte i l’autoestima, dos conceptes claus que influeixen en la nostra vida quotidiana. La diferencia principal que existeix entre aquests conceptes és que l’autoconcepte és una percepció que tenim de nosaltres mateixos, mentre que l’autoestima és una valoració. L’autoconcepte és una part important de l’autoestima. Per tant, la suma de tots dos ens porta al concepte que tenim de nosaltres mateixos.
Si ens centrem en l’autoconcepte podem dir que aquest és el propi sentit de la identitat, les representacions mentals de nosaltres mateixos. És a dir, és el conjunt d’elements que una persona utilitza per descriure’s a si mateixa. Són les construccions resultants de diversos processos integrants de l’autoconeixement: de l’autoobservació, l’autopercepció, l’automemòria, l’autoatenció…  L’autoconcepte el podem dividir en social, acadèmic, familiar, corporal i/o global. Un cop hem format un autoconcepte coherent de nosaltres mateixos, construïm la nostra autoestima. Aquesta, en canvi, està formada per la relació entre la percepció o l’autoconcepte i el teu “si mateix” ideal. El que aquesta diferencia sigui major o menor indicarà el grau d’autoestima.
L’autoestima és el sentiment valoratiu de la nostra manera de ser, de qui som nosaltres, del conjunt de característiques personals, mentals i espirituals que configuren la nostra personalitat. És la valoració que realitzem de nosaltres mateixos, basada en tots els pensaments, sentiments, sensacions i experiències que hem anat agafant al llarg de la nostra vida. Depèn de nosaltres mateixos el nivell d’autoestima que tinguem. Per tant, l’autoestima és un sentiment valoratiu del nostre conjunt de característiques corporals, mentals i espirituals que formen la personalitat.
D’aquesta manera, el fet de tenir un “bon” o “mal” concepte de si mateix influeix en el desenvolupament de la personalitat ja que, si és té una autoestima baixa l’estat de la persona serà el d’una persona que se sent incapaç, insegura, que no confia en ell, en les seves possibilitats i capacitats. Normalment tenen dificultats per relacionar-se, alguns fins i tot s’aïllen per por a ser rebutjats.  D’altra banda si tenen una autoestima alta, desenvoluparan la seva personalitat de manera positiva: es valoren, creuen en les possibilitats i per tant, sempre tenen ganes de superar-se. Son persones amb ganes de participar, sense por a equivocar-se, alegres i sociables.
Així la psicopedagoga explica que tot això és de gran importància perquè si jo crec que sóc una persona intel·ligent, capaç de fer les coses, lluitadora… quan tingui qualsevol problema ho podré solucionar. Si estic bé amb mi mateix i sóc feliç, transmeto pau i “bon rotllo” als demés. Però si en canvi, tinc un autoconcepte baix  i estic trist perquè no m’agrado difícilment podré agradar als demés, si no m’estimo estaré contínuament enfadat i les persones que estan sempre enfadades cansen. És a dir, es parla de l’efecte pigmalió.
D’aquesta manera, se’ls hi fa reflexionar sobre com et pots agradar a tu mateix? Així entre tots parlem que no ens hem de comparar amb ningú, que cadascú som com som, cadascú amb les seves coses positives i negatives… Així, parlem dels nostres punts forts i dèbils, i sobre si estem orgullosos de com som com a persones.
Penso que ha estat una sessió molt profitosa, ja que aquests dos aspectes són de gran rellevància a l’hora de formar la nostra personalitat. A més, la psicopedagoga  tracta el tema amb molta cura i els hi fa pensar molt, aspecte indispensable perquè recapacitin.






















Bibliografia:




domingo, 16 de noviembre de 2014

PRC2-Observació 2: Felizmente ocupado

Estem en la sala de teràpia habitual amb alumnes d’entre uns 12 i 14 anys, la majoria d’ells amb problemes acadèmics i conductuals. A més, tenen la característica comú que tenen problemes familiars per això la psicopedagoga ha cregut oportú que realitzin teràpia de manera conjunta, per així poder compartir i contrastar les diverses opinions.
Aquest cop, treballem a partir d’un article (de l’autor Francesc Miralles) el qual també em va fer reflexionar de manera personal. Quan tenim un cúmul de treball, normalment ens bloquegem i no ho realitzem tant bé com podríem. Així, l’objectiu de la psicopedagoga es fer-los reflexionar sobre aquest fet, ja que estan en època d’exàmens i han de saber prioritzar sense angoixar-se. D’aquesta manera, els vol fer entendre que han d’agafar tot el que han de fer i dedicar-se només a les coses realment importants, sabent en tot moment diferenciar entre ocupar-se i preocupar-se. Per exemple, puc estar molt preocupat per la meva vida però no m’ocupo de solucionar-ho. La preocupació el que fa és angoixar-nos, però si m’ocupo ho puc solucionar, dedicant temps a allò que realment necessito. Tota l’angoixa que jo tinc abans de fer alguna cosa i l’estrès que m’ocasiona és la preocupació. Per tant, arribem a la conclusió entre tots que NO ENS HEM DE PREOCUPAR TANT SINÓ QUE ENS HEM D’OCUPAR.
Per exemple, si tinc una setmana d’exàmens, m’ocupo dels que són realment importants i no d’allò que li passa al meu germà (la majoria d’ells tenen problemes amb els seus germans, per això la psicopedagoga posa aquest exemple).
Un cop , ja hem parlat de tot això, hem contrastat opinions i hem arribat a la conclusió tots ells han d’escriure en un paper les diferències entre el preocupar-me i l’ocupar-me en el mes de Novembre. 

Personalment, he observat com ha estat una teràpia molt profitosa on tots em reflexionat en conjunt. Trobo que es un article molt interessant el qual la majoria de nosaltres ens ho hauríem d’aplicar, ja que penso que gairebé a tothom l’ha passat algun cop això, tant referent a aspectes personals com professionals. Per tant, aquí us el deixo perquè el podeu llegir i gaudir d’ell tant com jo l’he fet! Endavant!!!






Bibliografia:


  • http://ca.wikipedia.org/wiki/Francesc_Miralles_i_Contijoch 

PRC2-Observació 1: "Pincho se va de vacaciones".

Durant tota l’estada d’aquest segon període de pràctiques, no només m’he centrat en el meu projecte, sinó que també continuo aprenent molts aspectes d’altres àmbits psicopedagògics. Per això, també m’agradaria que quedessin plasmades algunes de les experiències que vaig tenint, les quals trobo molt interessants compartir amb tots vosaltres.

Començo amb una sessió en la qual ens trobem en la sala de teràpia habitual amb un grup de nenes d’entre uns 8 i 11 anys. La majoria d’elles tenen dificultats per mantenir l’atenció voluntària davant d’activitats, tant acadèmiques com quotidianes unides a la falta de control dels seus impulsos.  D’aquesta manera, en aquesta sessió, les vol fer reflexionar sobre la importància que té el fet de molestar, fent-les veure que les persones que contínuament molesten per les mateixes coses acaben quedant-se soles. I això, ho fa a través d’un conte anomenat : “Pincho se va de vacaciones”. El conte el trobareu en el següent enllaç:

                                            
                                               Cuento: Pincho se va de vacaciones

Després d’haver explicat el conte, parlem entre totes del significat del conte i arribem a la conclusió que sempre podem fer alguna cosa que molesti als demés, en Pincho molesta per les seves pues però al adonar-se se les pentina i tot li va molt millor. Així, l’objectiu de la psicopedagoga es fer veure a les nenes que si sabem que fem alguna cosa que pot molestar als demés, sempre la podem canviar, el més important es adonar-nos i quan ens adonem modificar la nostra actitud.
Així, els hi fa escriure en un paper algunes de les coses que elles fan i que poden molestar als demés i surten aspectes com aquests:
  • Deixar a una amiga per una altre.
  • Fer sorolls estranys i jugar amb el meu cabell.
  • Riure d’un amic.
  • Fer-se el graciós o “xulo”
Un cop fet això, escriuen la història d’en Pinxo perquè a l’hora de redactar es quan s’ha d’estructurar la nostra ment i això els hi va molt bé per aprendre a centra-se, però a més han de realitzar el final de la història amb alguna punxa seva, és a dir, amb algun comportament que elles creguin que no és adient i que molesta als demés. Així, l’objectiu és que siguin ben conscients d’aquest fet per poder rectificar-ho el més aviat possible, sabent-se posar en la pell dels demés.
Durant tota la sessió m’he sentit molt a gust, he participat en tot moment, les nenes ja em pregunten allò que no entenen perquè li expliqui. Això fa que em senti com una més del grup. A més, la psicopedagoga em va donant explicacions del perquè fem cada cosa i s’interessa perquè entengui tot allò que fem. Em trobo molt a gust en aquest grup, ja que tant les alumnes com la tutora em tracten com una més.

Bibliografia: